Des de Fecavem no ens hem cansat d’oposar-nos, amb arguments, sobre el no a l’Impost sobre les emissions de diòxid de carboni CO2. I no ens han fet cas. Ni a nosaltres ni a la resta d’entitats de prestigi i coneixement com Anfac, Faconauto, Foment del Treball Nacional, Col·legi Oficial de Gestors Administratius de Catalunya, RACC, entre d’altres. Segur que m’en deixo d’altres que tampoc els han escoltat prou. 

Ara ja tenim a sobre les liquidacions de l’Impost CO2 i moltes contenen errades, incongruències i contrastentits tan evidents, que fa fan bona la dita que “el que comença malament, acaba malament”. Ho afirmo perquè  imposar un nou impost  en contra de les recomanacions de tants experts i tantes veus de col·lectius heterogenis, és començar amb mal peu. Les errades, incongruències i contrasentits que trobem ara són moltes i així de malament estem. No ho diem nosaltres, sinó la mateixa ciutadania que s’ha trobat de morros aquest impost sobtat. I argumentem el no:

1. És evident que el cens de la Direcció General de Trànsit, DGT, no era idoni per gestionar aquest nou impost. 
2. Per la seva antiguitat, en un 30% dels vehicles censats no hi figuren les seves emissions. Així doncs, resoldre aquesta mancança amb un algoritme que ningú entén i a ningú han explicat no és el més adient, sobretot si molts perjudicats mantenen el vehicle perquè el canvi d’aquest requereix disposar d’uns recursos que no tenen…
3. Hi ha una liquidació d’un gestor de flotes, un únic subjecte passiu amb una llista de 600 vehicles erronis. Em sembla inadmisible que s’hagi de pagar abans de presentar recurs quan hi ha tantes errades en les liquidacions.
4. Un exemple: una liquidació conté un Citroen Dyane 6 que està donat de baixa fa més de 30 anys i el pagador pot justificar la baixa a la DGT.
5. No té sentit que tributin els residents a Catalunya perquè és es evident que el parc circulatori de casa nostra té un gran nombre de vehicles que són de no residents.
6. La configuració de l’impost resta atractiu als gestors de flotes d’implantar-se a Catalunya. Quin gran contrasentit, però encara ho és més si aquesta realitat es tradueix en una menor recaptació d’altres impostos com l’IVA, l’impost de matriculació i el de circulació a Catalunya.
7. De la mateixa manera que l’impost de circulació, aquest impost grava el mateix, és a dir, la tinença d’un vehicle.
8. Es paga el mateix tant si el vehicle fa 10, 15.000 o 150.000 quilòmetres anuals. Si es vol gravar per les emissions reals, això no té sentit.
9. Aquest impost no es paga a la resta d’Espanya. Les emissions de diòxid de carboni són un problema global, mundial i que només paguen els catalans. No té cap mena de sentit i tenint en compte que estem intentant sortir d’una crisi econòmica derivada de la Covid-19.
10. La liquidació es practica nou mesos després de la seva meritació. Tots sabem d’impostos molts més complicats com són el de la renda, societats, patrimoni i successions, i els terminis són menors.
11. Aquest primer rebut de l’any 2020 està bonificat, però l’any següent de l’any 2021 no. Això el ciutadà ho sabrà l’any vinent.
12. La llei del canvi climàtic es va aprovar l’any 2017 i l’espanyola el 2021 i amb una ràpida lectura és pot comprovar que l’espanyola segueix una filosofia ben diferent i que no articula aquest impost.
13. No està gens clar que el destí dels recursos tributaris de l’impost vagin a solucionar el problema de fons. Es grava per les emissions dels vehicles de tracció mecànica, però enlloc de sanejar el parc mòbil, es destinen a altres finalitats.
14. Amb alguna excepció, tributen els vehicles en situació de baixa temporal, quan és evident que no són aptes per circular.
15. I acabo amb un contrasentit dels comerciants del motor, doncs aquest disposen de vehicles que són mercaderia, que no circulen perquè el seu destí a la venda i paguen com qualsevol altra.

Acabo amb el mateix inici d’aquest article: “El que comença malament, acaba malament”