El passat mes d’abril es va concretar la manca de pacte entre els agents socials a nivell estatal. La manca d’aquest Acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva (AENC) dificulta, de retruc, les negociacions dels convenis col·lectius sectorials.

La conjuntura macroeconòmica tan complicada i patida per a tothom no ajuda a un acord i allunya les posicions de sindicats i patronals. Tan sols cal mirar com superem el 10% de la inflació amb les dades que van sortir dimecres a l’Estat espanyol. Així doncs, els primers -els treballadors representants en els sindicats de CCOO i UGT- demanen l’aplicació de clàusules de revisió salarial per evitar la pèrdua de poder adquisitiu. D’aquesta manera, al final de l’exercici, les empreses abonarien als treballadors la diferència de l’IPC, sempre que fos superior a l’increment salarial pactat. Per contra, els altres -empresaris representats amb la patronal UPM- marquen una línia vermella en la introducció de clàusules de revisió salarial vinculat a l’IPC.

Significar que, des d’un punt de vista macroeconòmic, generalitzar les clàusules de revisió salarial lligades a l’IPC alimenta una espiral inflacionista i de resultat incert, amb possibles efectes de segona ronda, gens desitjable per a cap de les dues parts.

Per tot plegat, la signatura d‟aquest possible acord entre sindicats i patronal podria haver estat un referent molt pràctic en la negociació dels convenis sectorials. Sense la guia o el referent de l’acord, més necessari que mai en aquests temps difícils, cal que les dues parts construeixin un acord.

Davant d’aquesta situació, caldrà molta empatia perquè els acords es tanquin com més aviat millor, amb l’objectiu d’aconseguir aquesta necessària estabilitat econòmica i ocupacional. Sense cap mena de dubte, aconseguir un acord sectorial equilibrat serà una victòria per als agents socials i pel sector, a fi d’assolir acords que siguin assumibles per a les empreses i beneficiosos per ambdues bandes.